Primer dia, primera impressió

Bones!!!

Sembla que sóc de les últimes ups!
No he pogut escriure abans ñee
La veritat no sé pas com començar i com portarexactament tot això...però al que si sé que he conegut a una persona molt interesant i que fins ara ha sigut molt simpàtica amb mi.
Sí, reconec que el primer dia estava molt nerviosa, a mi sempre m'ha ficat molt nerviosa conèixer gent nova, a més, a més l'invasió de la timidesa sobre mi és molt gran, suposo que són un dels meus defectes! :( però es podria dir que he pogut derrotar aquesta timidesa i de fer el gran pas de dir ella sera la meva companya^^
Sembla mentida que des de el primer dia (la presentació) tots i totes em van caure molt bé. En el fons jo els vulia a tots per mi :)






27/09/07

Un dia molt important!
Era per la tarda, arribavem juntes de temps, no venia sola, totes nerviosas i deixant la porta oberta a la timidesa sense adonar-nos-en...em suavem les mans i moltes idees i preguntes van començar a rondar pel meu cap...se'n recordarà de mi? li he caigut bé? sí? no?...?...?...
Vaig arrivar a la seva porta, la vaig obrir, ens varem saludar! -No sabia que a vegades sigui tan difícil dir hola a algú!!! Els nervis són traïdors ja ho diuen! estava molt maca! la vaig ajudar a seure a la cadira, vàien donar un petit passeig per la residència...nerviosa de no saber com començar mentres ella buscava un lloc còmode per seure i estar totes dues a gust, i quan ho vàrem trobar...juuu las paraules se'm tallaven soles...però poc a poc tot va començar a rutllar!
Em va explica moltes coses! la seva memòria es impressionant, em sembla que el nivell em supera xD
Em va explicar una petita part d'una gran història...
·Manresa, temps difícils per tothom...Emilio i Carme treballadors i pares de cinc fills: Maria, Ramon,Rosalia, Ramona i Teresa
Teresa era una nena mol espavilada, els dos anys va començar anar el cole, es va adaptar mol bé, entre els cinc o sis anys ja sabia llegir.
Quan va arribar els dotze anys la van avançar dos cursos, era molt bona estudiant però les circunstàncies van fer que ella anés a treballar en una fàbrica tèxtil, va passar tota la seva joventut treballant, però quan es va casar va deixar la fàbricar. Temps dificils, la querra va jugar en una etapa en la seva vida, vint anys tenia ella.
Un dels seus germans va tenir molta sort el van designar a treballar en el sector de transmissions dins de la guerra.
Els vint i nou es va casar, ha estat cinquenta i vuit anys de casada i fa tres el va perdre.
No té fills, però fa temps la desgràcia el va pendre un i la decepció i la tristesa van fer que ella sen anes a Barcelona i la seva vida va donar un tomb molt gran...
Sorpresa per la història i la fortalesa d'aquella dona em dunava la sensació que molts problemes de la meva vida es facin petits i insignificatius...ja era hora, i un fins la proxima m'alegrava!!!

-Gràcies Teresa!